Misteris de la protesta estudiantil (article d'opinió publicat a Vilanova Digital)

Molts es pregunten, enlluernats o espantats, com és que ara els estudiants, adolescents en època postpubertal, surten al carrer, ocupen facultats, tallen carrers i posen entre l'espasa i la paret als rectors i a les institucions universitàries.

Doncs bé, aquest bolet no ha sortit del no-res, és el resultat d'una dinàmica, d'una patata calenta que s'han anat passant tots els governs; el sistema educatiu. El cas més sonat aquest any és el moviment antibolonya, que no és altre cosa que la coordinació d'assemblees d'estudiants de diferents universitats. Cal explicar-ho tot al detall, sense anar a passes accelerades, sense presa però sense pausa.

Cal, doncs, observar alguns dels arguments a favor d'aquesta reforma universitària. El que guanya per golejada és el d'adequar els estudis universitaris al mercat laboral, d'altres diuen directament al mercat, deixant estar les màscares de l'eufemisme. Un exemple del primer cas és la militant d'Esquerra Republicana que en un article a Vilanova Digital escrigué :

Tal i com ha defensat repetidament el Conseller Huguet, la universitat és el pas previ al món laboral, cal que tots dos estiguin en contacte per a que els que per ella passin puguin veure's valorats en el món laboral. Hauríem ja d'estar cansats de veure la desmotivació generada per l'experiència de tants i tants titulats que no només no aconsegueixen feines adients als seus estudis sinó que, a més, la seva inversió es veu retornada amb remuneracions inferiors que d'altres no titulats. En sentit contrari, el Pla ha de servir també per a que les necessitats de professionals existents en cada moment al món laboral (tan privat com públic) puguin ser satisfetes per part de la universitat.

Esta bé, adaptem els plans d'estudi al món laboral, adaptem-los a les necessitats del mercat laboral del moment. On situem a un historiador? On situem a un filòleg? A un sociòleg? A un politòleg? I podríem continuar amb una llista infinita de títols. Canviem doncs els plans d'estudi cada cop que un sector productiu estigui en alça? En una economia globalitzada, com també diu l'autora, en un capitalisme financer, podem saber quin serà el que sobresurti dels altres? Apliquem la lògica darwinista als estudis universitaris? Aquelles carreres que no siguin aprofitables per al mercat laboral les condemnem a l'oblit? Com diu una expressió popular castellana, no nos des gato por liebre.

Ara passem a un altre dels arguments; el creixement de les hores de dedicació a l'estudi. D'acord, a ningú li pot semblar malament que incrementant les hores de treball la qualitat dels futurs titulats serà major. Ara bé, suposem que ningú treballa per pagar-se la universitat, que ningú s'ha independitzat, que ningú ha de pagar el transport per anar al centre d'estudi, que tothom rep una beca-salari, tornem al món real i ens preguntem ¿com compaginar estudis i treball? Fent la carrera en vuit anys? També cal exculpar en certa forma a Bolonya de tot això; això ve de lluny i cap govern ha tingut el mínim interès per solucionar-ho, reforma rere reforma i el problema continua.

Donem la volta a la truita i ens fixem en la democràcia universitària o la fal·làcia del sufragi universal ponderat, o de la representació minúscula de l'alumnat. Només per posar un exemple; la representació de l'alumnat als òrgans de govern de les universitats no està en consonància amb el nombre d'estudiants que hi ha, tenint major nombre els professors estant en clara minoria en la vida universitària. Per no parlar de les eleccions a Rector. Ens trobem davant de la perversitat del llenguatge, de la prostitució de la festa de la democràcia; el sufragi universal. L'Antic Règim al Segle XXI, estaments privilegiats i no privilegiats. ¿Així és com volen que els estudiants s'impliquin en la vida universitària si la seva capacitat de decisió, de maniobra i de participació es veu reduïda dràsticament?

És a dir, sumem els diferents factors, que no són tots, i que simplement són una visió reduïda; un estudiant X, amb un increment de les hores de treball universitari, amb un treball per pagar-se aquests estudis, i sense cap possibilitat de participar ni està informat dels plans d'estudi ni dels plans docents de la seva carrera. Sembla el retrat robot d'un lluç, o d'una persona que viu aliè a tot allò que l'envolta, d'un xai. Doncs bé, aquesta és la realitat de molts estudiants. ¿És estrany, doncs, que es produeixin tantes protestes entorn a una reforma que no ha tingut en compte a la comunitat universitària, i encara menys als estudiants?

Cal tenir en compte que la universitat és un espai de coneixement, i que l'esperit crític ha de ser la seva fragància diària. També, que no tots els sectors estan representats de la mateixa forma, discriminant clarament a sectors com el Personal d'Administració i Serveis i als estudiants. Per tant, tota reforma ha de fer-se des de la comunitat en la seva totalitat i no només des de la cúpula d'aquestes, els consellers o els ministres de la Unió Europea, que en molts casos no tenen gaires coneixements en aquests terreny. Ara que sembla que s'estableix un diàleg entre estudiants i les autoritats s'ha posat en evidència que només ens fan cas quan cridem i els molestem, i que quan els molestem es posen en evidència bordant una sèrie d'arguments buits; es compleix la màxima quixotesca, "ladran, luego cabalgamos".

Juan Manuel Rodríguez, membre de Joves Comunistes i d'EUiA al Garraf

Font: http://www.vilanovadigital.com/espais/blocs/viewdoc.asp?Iddoc=21960

Posicionament de l’AEP – Associació d’Estudiants Progressistes davant l’Avantprojecte de la Llei d’Educació de Catalunya

Durant el passat mes de maig el Govern de la Generalitat va presentar l’Avantprojecte de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC). Després de l’ampli rebuig frontal des dels més diversos sectors de la societat que van inspirar les bases, presentades a principis d’any, es considerava que el nou redactat s’adequava més en les línies marcades en el Pacte Nacional per l’Educació, tot i que encara arrossegava algunes mancances cròniques.

Des de l’Associació d’Estudiants Progressistes ens mostrem sorpresos pel gir complet que ha patit l’articulat de l’Avantprojecte després de la seva presentació en públic i suposadament després d’un període de consulta popular, en una maniobra orientada a aconseguir el suport social per una llei i posteriorment, amb nocturnitat i falta de transparència en ple període de vacances, aprovar-ne una altra.

Tal com va transcendir a la premsa durant l’estiu, des del Govern s’havien realitzat modificacions molt profundes en el redactat tan sols una setmana abans de ser aprovat definitivament per tal de ser cursat per la ratificació al Parlament com a nova Llei d’Educació de Catalunya. És tal la falta de democràcia d’aquesta actuació del Conseller Maragall que no només la comunitat educativa va tornar a mostrar el seu rebuig, així com les entitats i sindicats vinculats, sinó que els propis socis del Govern van desmarcar-se del projecte.

Des de l’Associació d’Estudiants Progressistes rebutjem l’Avantprojecte de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC) pels següents motius:

1.La sistemàtica substitució de la fórmula de Servei públic d’educació per Servei educatiu d’interès públic. Aquest nou concepte introdueix una diferenciació entre escoles públiques i escoles concertades i privades sustentant legalment aquesta dualitat. La modificació, no només eximeix les escoles privades i concertades de la responsabilitat social que tenen el deure de complir, sinó que aprofundeix en la línia tradicional de privilegis de què gaudeixen. No volem escoles de primera i escoles de segona: els centres sostinguts amb fons públics s’han d’integrar en una única xarxa que rebi el nom irrenunciable de Servei Públic d’Educació. Entenem que renunciar a aquesta denominació és avergonyir-se d’un servei comú, d’un model educatiu que ha de ser universal, obert, equitatiu i gratuït i renunciar a prestigiar-lo política i socialment.

2.No es garanteix el 6% del PIB per Educació. Per garantir la cohesió social i el desenvolupament, l’Educació ha de ser una prioritat. Un govern responsable amb el seu país no es pot permetre el luxe de retallar aquest percentatge: una educació de qualitat requereix un bon finançament.

3.No es recullen de manera adient els drets i deures dels estudiants. La Llei elimina el decret de drets i deures de l’alumnat, deixant a criteri dels centres la regulació d’aquests i barreja els drets bàsics amb els de caràcter disciplinari, posant especial èmfasi en les sancions correctores. Considerem que aquest enfoc erroni i exigim un desenvolupament posterior d’aquests aspectes en forma de decret per tal d’assegurar una participació real dels i les estudiants en els espais de decisió dels centres, i apostar clarament per enfortir les relacions de l’ensenyament formal amb el teixit social i associatiu més enllà dels murs dels centres.

4.No es garanteix la laïcitat de l’educació. L’educació pública s’ha de sustentar en els valors democràtics, de respecte i lliure pensament. Així, la religió no té cabuda a les escoles i la Llei ha de fer un pas endavant per frenar la difusió de la doctrina catòlica en espais públics, entenent que aquest fet suposa un tractament diferencial cap a un grup concret.

5.No es presenta una visió integral de l’educació. L’educació va molt més enllà de les escoles i cal que la Llei reflecteixi i combini tant l’educació formal com la informal i la no-formal. Esplais, caus o activitats extraescolars conformen també espais d’educació que mereixen un lloc rellevant a la Llei. A més a més, aquesta hauria de reconèixer la tasca educativa de les entitats del lleure educatiu, de les famílies, de les associacions, etc. Entenem que aquesta ampliació del concepte d’educació era un motiu fonamental per l’elaboració d’aquesta Llei.

6.El concepte de convivència dels diferents grups de la comunitat educativa es desvirtua. Entenem que la convivència als centres és l’exercici del repartiment de responsabilitats entre els diferents actors de la comunitat educativa i l’aplicació de mesures per millorar la interacció dels grups i la seva participació. No s’ha d’enfocar la convivència com la gestió i ressolució de conflictes o l’aplicació de mesures sancionadores, com fa la Llei.

7.No es regulen les sancions per aquells centres del Servei públic d’educació que no compleixin les normes reguladores del procediment d’admissió d’alumnes. Aquest fet torna a diferenciar les escoles públiques i les concertades i privades, aprofundint altra vegada en la fractura que suposa la doble xarxa. És indispensable que totes les escoles sostingudes amb fons públics s’avaluïn amb els mateixos criteris i hagin de respondre a les mateixes directrius.

8.No s’assegura la participació real de tota la comunitat educativa en l’elaboració dels projectes educatius dels centres. Pel que fa a les escoles públiques, el Consell Escolar només pot participar en la fase d’aprovació del projecte educatiu però no hi pot incidir des del principi, fent efectiva la seva participació. Pel que fa a les escoles de titularitat privada la situació és molt més greu ja que no s’assegura la participació efectiva ni del claustre de professors ni del Consell Escolar, concentrant tots els poders en el titular del centre.

9.No es tracten adequadament els ensenyaments pre-obligatoris i post-obligatoris. No es recull la necessitat de potenciar de manera decidida el parvulari, el batxillerat i la FP, estenent cada vegada més la obligatorietat de l’educació. Per una formació i cohesió social adients cal que tots els alumnes accedeixin als ensenyaments pre-obligatoris i post-obligatoris en igualtat de condicions. A banda d’això, la Llei no assegura el manteniment del batxillerat nocturn presencial, no parla de la remuneració de les pràctiques obligatòries de les FP, no considera que la demanda d’estudiants alhora de regular el nombre i tipus de FP sigui rellevant, etc.

10.Les empreses tenen un peu ficat als Consells Escolars. Considerem que no està justificada la presència de les empreses al si dels Consells Escolars entenent que la formació a l’escola ha de ser absolutament independent de les voluntats del teixit empresarial. Cal que s’asseguri l’autonomia del Sistema Públic d’Educació per garantir una educació integral de qualitat.

Reclamem un Govern que respecti el Pacte Nacional per l’Educació, el qual malgrat no haver signat considerem el mínim irrenunciable per a un futur desplegament i millora del sistema educatiu català. Exigim un Govern que no cedeixi davant les pressions de l’ensenyament privat ni dels partits polítics i sectors que el representen. Així, animem als i les estudiants de secundària i d’educació superior, al professorat, al personal d’administració i serveis, a les mares i pares, i a tota la comunitat educativa i a la societat en general a expressar la seva opinió i a unir-se a totes les mobilitzacions que s’organitzin en contra d’aquesta Llei i a denunciar la demagògia i falta de democràcia amb què s’està duent a terma aquest procés.

Sense educació no hi ha país! Per un ensenyament veritablement públic i de qualitat, els i les estudiants no volem aquesta Llei!

Barcelona, 3 de novembre de 2008

AEP – Associació d’Estudiants Progressistes

www.aep.cat / aep@aep.cat